Kelkaj bildoj pri Rúbies / Algunes imatges de Rúbies

Montsec d'Ares des del Montsec de Rúbies

Preses durant una excursió fa pocs dies:

Rúbies des de la Portella Blanca

El poble des de baix, a prop de la font

Detall ruino-artístic

Crònica de l'arribada a Rúbies en 1998, projecte i dades del lloc

(Circular escrita poc després del descobriment)
 
Anys 1970. La família Baulies abandona Rúbies, són els darrers, les altres famílies ja van claudicar a bans i moriren o emigraren cap a altres contrades on la vida els semblava més fàcil i prometedora.

A Rúbies tan sols quedaren les cases i una ermita que a poc a poc es va derrumbant.
Només un fill del poble, en Joan, encara resisteix el pas del temps, guanyant-se la vida apuradament amb un grapat de vaques i unes terres de dificil conreu.

Any 1998. En una excursió en solitari, descobreixo al final d'un camí d'alzines i esbarsers, el poble de Rúbies, una balconada sobre el Noguera Pallaresa, des d'on s'aguaita el majestuós Montsec d'Ares.

M'impressiona i em captiva. He seguit un GR (Camí de Gran Recorregut) que travessa una antiga pedrera i un rierol amb petits salts d'aigua, en algún temps utilitzat per regar terrasses i bancals de cultiu. Fins i tot m'he trobat amb arbres fruiters crescuts en llibertat, sense la cura de l'home.

No m'ho penso més, Em quedaré a viure al poble. Vull aturar la mort de Rúbies i formar part del seu paisatge. Construiré una casa com les que feien la gent d'abans, rehabilitaré l'ermita, netejaré carrers i camins, alliberaré les eres i les fonts. Vull cuidar la natura de Rúbies, protegir aquesta terra dels depredadors humans, aquells que volen convertir el món en una immensa urbanització.

Vull fer moltes coses a Rúbies i m'agradaria comptar amb tu. però no tinguis por, no et demano diners. En aquest racó del món no hi ha bancs ni caixes, tot i la riquesa d'aquest espai natural increible.

Segurament hi ha animals autòctons que tu i jo podem descobrir plegats, plantes sorprenents i roques de mil formes. Vull que vinguis a Rúbies, que respiris el seu aire, que sentis els seus sons, que et deixis envair per la seva pau.

De moment visc en una tenda on hi podem caber fina a quatre, però podem ser més si algú s'anima a fer vivac al poble. I si el dia que vinguis tens alguna cosa per llençar que creguis que pot ser útil, porta-ho, t'ho agrairé de mil amors. Compte amb mi si necessites un massatge, classes d'esperanto, guia per la zona, intercanvi d'idees...

Excursió fotogràfica / Fotografia ekskurso / Excursión fotográfica

Els propassats dies 30 d'abril i 1 de maig varem sortir a la caça d'imatges de la serralada i el poble de Rúbies, la capital de la retpública. Dilluns, dia de la sortida, es va confirmar la predicció meteorològica i varem patir/gaudir de pluges fins ben entrada la tarda. Com diuen en castellà però, no hay mal que por bien no venga, i així varem poder fotografiar el riu Barcedana amb tota la seva esplendor, catarata inclosa. Una altra sorpresa no prevista va ser la de trepitjar un mantell de neu a la part alta del Montsec, vessant nord.
Aquestes i altres anècdotes queden reflexades en un seguit de diapositives penjades a Ipernity.
Un dels objectius de la sortida era examinar la zona de Rúbies per tantejar les possibilitats d'instal·lació d'un grup de gent en un futur no gaire llunyà, tot fent renèixer el poble amb criteris ecològics i alternatius.

En aquest sentit desgranem aquí els pros i contres que s'ens acudeixen:

A favor:
-distanciament de nuclis habitats, cosa que disminueix els conflictes de veinatge
-font d'aigua, modesta però aparentment constant al llarg de l'any
-existència de camps de conreu abandonats, amb arbres fruiters inclosos
-material de construcció a disposició, pedres provinents de les runes
-un sol accès a motor, pista d'uns 8 km. fins el poble més proper, element disuasori de massificació
-paisatge estimulant, espais oberts i cap signe industrial
-l'unic signe d'explotació de la zona sembla ser el pasturatge d'ovelles i cabres
-els anys d'abandonament potser han donat a la terra un enriquiment natural
-el mateix abandonament sembla que permet cultivar ecològicament sense camps propers que contaminin amb químics
-a l'altra banda del Montsec hi ha un productor veterà de fruita i verdura ecològica


En contra:
-l'escassetat del cabdal d'aigua pot ser un inconvenient en un primer moment
-en època de pluges la pista presenta dificultats de trànsit, especialment per a turismes
-no hi ha cap casa habitable a curt o mig termini
-la cobertura de telefonia es deficient
-en determinada època es converteix en territori de caçadors
-al ser muntanya cal averiguar quines plantes s'adequen al conreu
-els hiverns són freds

Altres:
-la zona es visitada els caps de setmana per esportistes (corredors, ciclistes, excursionistes, etc.)
-hi havia antigament un molí, ara en runes
-a la zona més granítica que atravessa el rierol es podria construir una bassa per al bany uni personal
-existeixen algunes restes de construccions a l'exterior del poble, fora de la visió dels "turistes de diumenge"
-si alguna vegada hi hagués excedents agrícoles es podrien vendre al mercat de Tremp
-a la cara nord de la serra hi ha un refugi lliure de muntanya (amb un pou d'aigua) on calculo que hi podrien caber unes 20 persones. Útil si mai es fes una trobada nombrosa.

Els anys de la guerra / La jaroj de la milito / Los años de la guerra

La població (Rúbies), que ara contemplem buida i abandonada, va patir durant la Guerra Civil de 1936-1939 a causa de la seva situació geogràfica. Rúbies està situada al llevant de la Noguera Pallaresa i, com altres llocs estratègics que hom troba pel Pallars Jussà i Sobirà, com és el cas de les Pedres d'Auló, el pas cap a la Vall d'Aràn i França obligava en aquest cas a passar si us plau per força pels Terradets.. El front es va establir al Montsec de l'abril al desembre de 1938. La gent de la comarca fugia cames ajudeu-me sense entendre el perquè de tot plegat. Durant un temps, les tropes franquistes van ocupar aquesta població, dificultant així l'accés de l'exèrcit republicà. La Portella Blanca, una mica més enllà de Rúbies, entre els cingles del Montsec, era un pas estratègic i els republicans es trobaven uns metres més endevant, amagats a les trinxeres i defenses construïdes amb pedres de paret seca.

Sovint tot parlant amb padrins de les pobacions del Pallars Sobirà que, a un bàndol o a un altre, van lluitar durant la Guerra Civil, expliquen el fred que passaven amagats enmig d'aquells pedrots durant l'hivern gelat. "Anàvom amb mantes foradades que no ens tapaven res. Molts nois van morir congelats mentre a la nit fevem les guàrdies". La guerra, sempre la malaïda guerra, present a totes les converses que mantenim amb la gent gran de la muntanya i també de la plana.

Fragment del llibre Els pobles perduts. 30 indrets oblidats de Catalunya. Coordinadors: Xavier Cortadellas i Judit Pujadó. Autora del relat Rúbies, terra de llops: Marta Alós. Edicions Sidillà. 2012.

Font de la imatge: Vaive Llibres

La vilaĝo, kiu nun videblas malplena kaj forlasita, travivis suferon dum la hispana milito de 1936-1939 pro ĝia geografia situo.

Rúbies situas oriente de la rivero Noguera Pallaresa kaj, samkiel en aliaj strategiaj lokoj de la regiono Pallars Jussà kaj Subirà, ekzemple la vilaĝo Pedres d'Auló,  por la trairado al la Valo de Aràn kaj al Francio, oni devis uzi la vojon de Terradets (intermonta koridoro).

La militfronto sin establis en Montsec de aprilo ĝis decembro de 1938. La lokaj loĝantoj urĝe forkuradis nekomprenante la okazaĵojn.

Dum iom da tempo, la franquismaj taĉmentoj okupis la vilaĝon por malfaciligi la agadon de la respublika armeo. La Portella Blanca, iom pli supre de  Rúbies, inter la montopintoj de la tiea Montsec, estis strategia trapasejo ka jla respublikanoj troveblis kelkajn paŝojn antaŭe, kaŝitaj en tranĉeoj kaj defendejoj ŝtone konstruitaj.

Ofte, parolante kun vilaĝanoj de Pallars Subirà kiuj, ĉe unu aŭ alia tendaro, batalis  dum la intercivitana milito, ni aŭdis pri la ega malvarmo kiun devis suferi la homojn kaŝitajn en la ŝtonrifuĝejoj dum la glacia vintro. " Ni surportis truitajn litkovrilojn kiuj apenaŭ taŭgis por  varmigo, multaj junuloj mortis pro frostiĝo dum la gardostarado".

La milito, ĉiam la damna milito, eterna temo en la konversaciaj rondoj de la maljunuloj, egale en la montaro kiel en la ebenaĵo.

La población, que ahora contemplamos vacia y abandonada, sufrió durante la Guerra Civil de 1936-1939 a causa de su situación geográfica.
Rúbies está situado a levante del Noguera Pallaresa y, como otros lugares estratégicos que se pueden encontrar en los Pallars Jussà y Sobirà, como es el caso de Pedres d'Auló, el paso hacia el Valle de Aràn y Francia obligaba en este caso a pasar necesariamente por Terradets.
El frente se estableció en el Montsec desde abril a diciembre de 1938. La gente de la comarca huia a toda prisa sin entender el porqué de todo lo que estaba sucediendo.
Durante un tiempo, las tropas franquistas ocuparon esta población, dificultando así el acceso del ejército republicano. La Portella Blanca, algo más allá de Rúbies, entre las cumbers del Montsec, era un paso estratégico y los republicanos se encontraban unos metros más adelante, escondidos en las trincheras y defensas construidas con piedras de pared seca.
A menudo, hablando con con los habitantes del Pallars Sobirà que, en un bando o en el otro, lucharon durante la Guerra Civil, explican el frio que pasaban escondidos entre aquellas piedras durante el gélido invierno. "Ibamos con mantas agujereadas que no tapaban nada. Muchos mozos murieron congelados mientras hacian las guardias nocturnas".
La guerra, la maldita guerra, presente en todas las conversaciones que manteniamos con la gente mayor, tanto de la montaña como del llano. 

Algunes imatges de Rúbies / Kelkaj bildoj / Algunas imágenes

A Ipernity trobareu algunes imatges de Rúbies i alguns articles. Aquí us facilitem l'enllaç.
|*....|  En Ipernitio vi trovos kelkajn bildojn kaj artikolojn pri Rúbies. Jen la ligilo.
En Ipernity encontrareis imágenes de Rúbies y artículos. Clicad el enlace.

La cascada

Rúbies, la vila, es troba a la cara sud del Montsec. té un paisatge asolellat, sec, farcit d'esbarzers i d'alzines, on l'aigua escasseja i s'amaga sota arbustos i matolls. Molt diferent de la cara nord, on el paisatge és d'un verd molt més intens i l'aire és més humit. Allà es troben indrets interessants com l'ermita de Sant Salvador del Bosc, el Camí de les Cent Corbes, el Forat del Gel,...
També en aquesta vessant es troba el riu Barcedana, un riu intermitent, sec quan l'estiu crema amb el sol més intens. Però si teniu la sort de visitar-lo quan l'aigua rodola per la seva superfície podreu gaudir d'un racó màgic, un salt d'aigua sorprenent que recorda alguns paisatges africans, potser escapat d'alguna pel·lícula de Tarzan. És la cascada del Barcedana, on alguna gent hi va per fer-hi banys de fang i hidromassatges naturals.

Rúbies 4, la cabana

[*]....  En esperanto: Rúbies 4, la kabano

 ||||  En general la vida a Rúbies era solitària però cal dir que no passava igual els caps de setmana, llavors desfilaven per la muntanya excursionistes, escoltes, ciclistes, senderistes, etc. En mig de tot això vaig acabar fent un amic "indígena" amb qui petar la xerrada de tant en tant. es tractava d'en Joan, el pastor de vaques del poble més proper, Santa Maria de Meià. En Joan venia sovint a dalt la muntanya per controlar el seu ramat, un grapat de vaques que pasturaven amunt i avall per aquells paratges. Curiosament en Joan s'avenia molt bé amb aquella imatge que molts tenim dels pastors: un home apartat del món, singular, amb mirada profunda, roba vella i descosida, parlar directe, amable, tafaner, amb una cultura aparentment rudimentària i una filosofia de vida molt particular.
Amb ell compartia els meus pensaments i algunes de les meves nits al costat de la llar de foc. No parlava gaire però per la seva mirada deseguida vaig entendre que era benvingut en el seu món. Una de les cases, en estat ruinós com la majoria, pertanyia a la seva família. Estic segur que si hagués estat habitable, en Joan me l'hagués ofert per estar més ben resguardat. De fet, no van passar gaires dies que ja em va suggerir que improvisés una teulada sobre la casa al costat de la qual havia acampat. Però la veritat és que aquelles parets maltractades pel temps no m'inspiraven prou confiança i vaig declinar la invitació. En aquell moment la tenda m'oferia un lloc més segur per a dormir.
Fos per aquesta anècdota o per altres posteriors, el cas és que un bon dia em vaig animar a fer pràctiques de construcció. Rúbies era ple de pedres i roques de mil formes i tamanys, així que material no m'en faltaria. Vaig pensar en començar per construir un refugi senzill, una mena de "cabana celta". Vaig dibuixar un cercle al terra d'herba, als afores del poble, sobre una petita plana, una mena d'era. Vaig deixar obert un espai d'entrada en aquell punt menys colpejat pels vents. Apart d'això, no vaig fer gaire planificació, anava improvisant, aixecant el mur circular, sense cap material que actués de ciment, mirant simplement d'encaixar les pedres de forma rudimentària. No vaig trigar a adonar-me de com és de dificil construir en aquestes condicions! El primer nivell havia resultat relativament fàcil de fer però ja el segòn es va convertir en un fatigós trencaclosques, s'havia de trobar la mida, pes i forma de cada pedra per que encaixés en cada moment. Era com un joc de "tetris", a vegades em podia passar gairebé mitja hora per trobar i col·locar una pedra. Calia fer un munt de proves i un munt de caminades cercant el material idoni.
La propera vegada potser seria interessant començar tenint a mà una reserva seleccionada de pedres abans de començar a pujar parets. I de ben segur que miraré de que no em falti ciment o algún material de cohesió alternatiu! (continuarà)

Rúbies, l'acampada

|*      En esperanto: Rúbies 3, la tendumado

 ||||  En un primer moment vaig instal·lar la tenda al costat d'un rierol, a mig camí entre la font i les petites basses que es formen més avall, però aquesta prova va resultar molt poc convenient per dues raons: la proximitat de l'aigua significava territori abonat per a la proliferació de tota mena d'insectes voladors, alguns d'ells amb agullons més que molestos; en segon terme,la distancia amb el poble i l'aprovisionament d'aigua era massa llarga.

Així doncs, em vaig ocupar en trobar un segon lloc, més a prop del poble i a tot just tres minuts de la font. Es tractava d'un lloc un xic amagat i discret, no visible a simple vista pels visitants de Rúbies un cop muntada la tenda. Això ja m'estava bé per evitar algunes visites no desitjades (caçadors, gent que venia a Rúbies a posar música i veure alcohol, gent amb pinta de skinhead, etc.).

En Joaquim, degut a la feina, només podia venir els caps de setmana, la resta de dies jo anava fent diverses tasques. Ja en el nou lloc, el rebost que haviem improvisat a prop del rierol no ens era útil. En lloc d'això, vaig aconseguir una mena de maleta metàlica que m'anava prou bé per protegir els aliments. La tenda es trobava quasi al peu de les ruines de casa o borda amb algunes parets encara prou altes, cosa que em venia bé per protegir-me de les ràfegues de vent. L'interior d'aquesta "borda" el vaig fer servir per fer-hi una llar de foc, un lloc ideal per escalfar-se i sense perill de provocar cap incendi. En un dels costats vaig construir una petita cuina de campanya amb els estris necessaris per fer petits àpats calents.

Sovint aprofitava les visites d'amics i coneguts per aprovisionar-me de menjar però també baixava al poble o a alguna ciutat propera per comprar. Cal dir que la botiga més propera a Rúbies es troba a dues hores caminant. En qualsevol cas, disposava de molt de temps, l'únic límit era la llum solar ja que volia minimitzar l'ús de lots. (continuarà)

Rúbies avui (fotos)

Noves fotos sobre Rúbies / Novaj fotoj pri Rúbies

Rúbies, la malkovro

Lleida / ilerdo

 ||||  Podeu llegir l'entrada en català a: Rúbies 2, la descoberta

[*    Post kelkaj ekskursoj kaj vizitoj en la regiono de Montsec, iun tagon amiko mia veturigis min ĝis la tiam ankoraŭ nekonata Rúbies. La enamiĝo estis tuja. Rúbies havas privilegian situon mez-alta, ĝi estas ŝirmata de la ventoj unuflanke, dank' al apuda montmuro kaj samtempe, en alia flanko ĝi balkonas al proksimaj valoj kaj montaroj. Ĝi posedas naturan fonton kiu siatempe provizis la vilaĝon. Mi devas klarigi ke Rúbies senhomiĝis ĉirkaŭ 1960, pro migrado al aliaj vilaĝoj kaj urboj kie vivo ne tiom hardis. Kiam mi alvenis tie, ankoraŭ eblis vidi la konturojn de la forlasitaj kultivejoj kaj la konstruaĵoj iam uzataj kiel besto-gardejoj. Ne tro for de la fonto, la akvo cirkulis tra diversaj deklivoj formante, tie kaj tie, naturajn bankuvojn. En somera tempo ni tre ŝatis praktiki tie nudismon, submergante nin en tiujn malgrandajn "jakuzzi"-ojn.

La domoj estis en diversgrada ruino-stato, la unuajn noktojn ni elektis dormi en la malgranda preĝejo, kiel faris kutime ĉiuj hazardaj ekskursantoj. Sed, kiam mi decidis serioze komenci tie mian loĝprovon, mi serĉis oportunan lokon por starigi tendon (tiam estis printempo). Akompanis min tiutempe Joaquín, mia plej bona amiko. Li havis kaj stiris propran aŭton kaj multege helpis min en tiu unua periodo, kiam mi bezonis alporti la necesaĵojn: tendo, matraco, manĝoj, akvujoj, iloj, ktp. Li estis foje, eĉ pli entuziasma ol mi pri la aventuro kaj konstante havis ideojn kaj proponojn. Ekzemple, en argileca montetflanko li ekfosis improvizitan manĝo-ŝrankon por teni la nutraĵojn en freŝaj kondiĉoj kaj ekster la atingo de avidaj bestoj, ĉefe vulpoj kaj ronĝuloj.

Rúbies, la nekonata sovaĝejo

Rúbies

 ||||  Podeu llegir l'entrada en català a: Rúbies, la terra desconeguda

[*      Antaŭ nelonge mi publikigis foton pri Rúbies, vilaĝo en perdita loko de la antaŭ-Pireneoj. Mi notis ke mi pasigis tie ses monatojn de mia vivo. Nun mi provas pluparoli pri ĝi kaj rakonti kialojn kaj kielojn, laŭ propono de amikino. Fine de la naŭdekaj jaroj -fu! antaŭa jarcento!- mi iomete engaĝiĝis en grupoj kiuj celis la kreadon de ekovilaĝoj (ecoaldees, katalune). En Barcelono ni okazigis plurajn laborgrupojn kiuj estigis viglajn diskutojn, jen kun bonaj jen kun malbonaj rezultoj, ĉar finfine temis pri idealismo kaj tio kunportas troan disŝprucigon de ideoj, ne ĉiam akordigeblaj inter si. Bedaŭrinde tre malmultaj homoj transiris de teoriaj proponoj al praktika agado.

Iun paskon tamen, ni sukcesis organizi kelktagan ekskurson al Pireneoj kaj ĉirkaŭaĵoj, ni vizitis plurajn vilaĝojn surbaze de itinero kiu inkluzivis jam ekzistantajn ekosetlejojn. La aventuro estis ege interesa ĉar ni lernis el la sperto kaj ideoj de diversaj pioniroj kaj ankaŭ el la rakontado de lokaj vilaĝanoj.

Ĉe la reveno la grupo dissplitiĝis sed mi scias ke, almenaŭ du paroj ĉiu siaflanke, finiĝis en montaro.

Poste neniu kuraĝis daŭrigi la surlokan esploradon. Tiam mi decidis ke mi travojaĝos montojn eĉ se sola. Kaj mi elektis la montaron Montsec, kiu dividiĝas laŭ tri nomoj: Montsec de l'Estall, Montsec d'Ares kaj Montsec de Rúbies. La nomo de tiu lasta devenas el la vilaĝo en kiu mi iom da tempo loĝis.

Mapo de Rúbies

Do, Rúbies estis malgranda sed grava el geohistoria vidpunkto. Iom da esperanta informado pri Montsec vi povas ricevi ĉe La Pterodaktilo: http://www.pterodactil.cat/index.html

Kaj ankaŭ vizitindas Llimiana:

http://www.llimiana.com/index2.php