dijous, 10 de novembre de 2011

L'altra opció d'habitatge provisional

Estic reprenent la idea primera d'habilitar la botiga com a habitatge provisional. Allò que va fer que ho descartés en un primer moment és la dificultat de tancar la porta amb seguretat, quan tanques la porta de vidre (de fora cap endins) no hi ha possibilitat de tancar la reixa corredora exterior.
La solució pot ser "blindar" la porta de vidre des de l'interior. He observat que a la seva part superior hi ha un parell de claus en forma d'ela (cast. alcayatas) a partir dels quals es podria penjar un tauló o similar que ocupés tota la part acristallada. El següent pas potser seria buscar una solució similar per a la resta d'aparador frontal.
Aquesta nit l'he passada al soterrani de la botiga, improvisant un llit amb algunes mantes. He de reconeixer que es dorm molt millor que a la tenda, al menys en quan temperatura i comoditat, hi ha més espai vital, més llum en cas de necessitat i un vàter perfecte. Per altra banda també ha estat un plaer dormir quasi dues hores més que de costum :-)

dimecres, 2 de novembre de 2011

Canvis al novembre?

Ja som al mes de les castanyes, els hallowen, els moniatos i les carabasses foradades. Però els temps no canvia...bé, el temps horari sí, es clar, el diumenge passat vam dormir una hora més, però això no va afectar les temperatures.
Aquest mes canviarem l'habitatge. Probablement abandonarem per un temps la tenda prepirenaica i ens instal·larem en algún lloc de Lleida. No hi ha pressa, però. Demà anirem a visitar una habitació d'un pis de polonesos, un dels quals és client de la meva botiga. Un pare de família que està buscant feina i amb el qual ja em fet algún intercanvi d'objectes, bona gent.
La tenda romandrà al seu lloc, per a visites esporàdiques i per a  amics i coneguts. En dos mesos es poden crear molts vincles emotius amb un lloc i una gent.

Foto: La Roca dels Bous (jaciment arqueològic neandertal)

dimarts, 4 d’octubre de 2011

S'apropa el fred, mengem nous

A Sant Llorenç de Montgai ja refresca, i bastant!, als matins. Si abans marxavem de la tenda amb samarreta de màniga curta, ara no n'hi ha prou i cal una camisa o un jersei si no et vols pelar de fred.

A les nits continuem la nostra recerca de branques i troncs per anar assegurant i reforçant la cabana.

Davant de la tenda hi deixo, ja fixes, dos llums alimentats per energia solar. Així em resulta més fàcil la localització de la tenda cada nit, després de deixar el tren i fer-hi camí.
Mentrestant anem veien i fent amistats. A hores d'ara ja coneixo alguns veins del poble: la Marta, el Xavier, la Mònica, una altra Marta, la Mariàngels...més la gent que saludo ocasionalment.
Tinc pendent resoldre el tema de posar un llum fixe a la bicicleta, cosa important perque ara ja és fosc tant quan arribo com quan marxo de "casa".
Un descobriment molt interessant va ser el d'una parcela mig tancada i abandonada on hi ha una noguera i unes parres molt oportunes per recol·lectar-hi nous i raïm. Estem a les acaballes de la temporada de nous d'aquest lloc però encara s'en troben fàcilment de bones.

dimarts, 27 de setembre de 2011

A continuar amb la cabana

Dijous vinent és Sant Miquel, festa a Lleida i, per tant, no hauré d'anar-hi a treballar. Aprofitarem per continuar la construcció de la cabana al voltant de la tenda. Ens falta aixecar la paret principal, la que és més susceptible de rebre cops de vent. L'esquelet ja està prou reforçat, ara cal posar-hi branques i matolls.

També aprofitarem, si el temps acompanya, per donar-nos un dels últims banys a l'embassament de Montgai i per recollir raïm d'algunes parres asilvestrades que hi ha per la zona, i potser també m'arribaré a la Font del Gat a carregar aigua i a agafar algunes mores. Em cal omplir els bidons que després uso per a dutxar-me i adecentar una mica l'interior de la tenda, bé, hauria de dir de les tendes ja que la petita la vaig muntar dins la gran i ara el dormitori és més petit però més protegit de cara al fred.
Aquest dijous és un bon moment per a rebre visites, si algú de vosaltres té curiositat per veure com evoluciona la meva okupació forestal, esteu convidats. Podeu escriure'm un missatge amb un telèfon de contacte (o demanar-me el meu) i ja quedarem.

dijous, 15 de setembre de 2011

La dutxa

Un dels reptes per un libercampista és la higiene. Avui us passo la foto de la dutxa que vaig poder muntar aprofitant els recursos mediambientals. Malauradament és una foto nocturna (a la nit és quan disposo de temps per fer coses sobre el terreny) però tanmateix us explico que es tracta d'un bidó de 8 litres d'aigua amb un forat a la nansa i atravessat per una branca prou resistent al pes. No obstant vaig reforçar la branca amb una corda lligada al tronc. Un cop penjat, només cal tibar del canaló per on surt l'aigua, de forma que el bidó es balanceja segons la necessitat.
Nota: el bidó està cobert amb una samarreta de camuflatge, per que quedi més dissimulada i per recollir l'escalfor millor.

dilluns, 5 de setembre de 2011

A les portes del Montsec

 ||||  Continuant la meva ruta vivencial en direcció al Montsec, avui publico una foto feta als boscos de les primeres muntanyes. Allà estic enmig d'una experiència d'autoconstrucció d'una cabana, aprofitant el material que dona la mateixa muntanya: pedres, molsa, branques, troncs, etc.
Apart del que surt a la foto, ja està practicament acabada la dutxa (d'estiu) i l'espai per a menjar i fer reunions asseguts si venent amics i familiars. També he localitzat un lloc ideal que funciona com a vàter sec i he millorat un sender que porta a un mirador excepcional des d'on contemplar tot el paisatge, muntanyes, pantà, poble i barrancs. Espero publicar aviat les fotos.

[*].....  Pluiranta mian vivvojon direkte al Montsec, hodiaŭ mi publikigas fotojn el la proksimaj montarbaroj. Tie mi estas meze de spertado pri memkonstruo de kabano, uzante la montajn donacojn: ŝtonoj, likenkreskaĵoj, arbobranĉoj, trunkoj, ktp.
Krom tio aperanta en la foto, mi preskaŭ finis duŝejon kaj komunan sidspacon por bonvenigi amikojn kaj familianojn. Ankaŭ mi trovis konvenan lokon uzeblan kiel sekan necesejon kaj laste mi plibonigis itineron al panorama rigardejo, el kie oni vidas mirindan pejzaĝon: montojn, diglagon, vilaĝon kaj valgorĝojn. Espereble baldaŭ mi publikigos fotojn.

dilluns, 18 de juliol de 2011

Comunicat de l'Associació Catalana d'Esperanto

Esperanto.cat crida a les autoritats i a la societat civil a defensar el català davant les agressions Les recents declaracions de la nova presidenta d’Aragó, Luisa Fernanda Rudi, en la que va anunciar la derogació de la Llei de llengües a Aragó, un tímid intent de dignificació del català i l’aragonès, segueixen una campanya mediàtica no només de caràcter lingüicida sinó xenòfob i se sumen a les agressions que el Partit Popular ha dut a terme recentment contra la llengua catalana al País Valencià i a les Illes Balears.
Davant d’aquestes amenaces, l’Associació Catalana d’Esperanto (Esperanto.cat) vol fer públic el següent comunicat:
Denunciem els atacs contra els catalanoparlants del País Valencià, de les Illes Balears i de la Franja de Ponent, i la prèvia campanya de xenofòbia que s’ha dut a terme per justificar aquest intent de lingüicidi.
No es tracta d’un atac als catalanoparlants d’un o altre territori sinó a la llengua catalana en general i en conseqüència, també instem a totes les administracions dels Països Catalans i a la societat civil a emprendre totes les accions necessàries per evitar la politització de la llengua i aturar immediatament les agressions.
La violació dels drets lingüístics és una violació als drets humans.

Associació Catalana d’Esperanto, 14 de juliol de 2011
http://esperanto.cat

La RIR s'adhereix a la denúncia de les agressions polítiques contra la Franja, País Valencià i Illes Balears, tant per solidaritat com ver veure's directament afectada per l'atac a la cultura i la identitat de una de les seves parts, concretament el Montsec de l'Estall, territori on el català forma part de la història pròpia.

divendres, 15 de juliol de 2011

La cascada

Rúbies, la vila, es troba a la cara sud del Montsec. té un paisatge asolellat, sec, farcit d'esbarzers i d'alzines, on l'aigua escasseja i s'amaga sota arbustos i matolls. Molt diferent de la cara nord, on el paisatge és d'un verd molt més intens i l'aire és més humit. Allà es troben indrets interessants com l'ermita de Sant Salvador del Bosc, el Camí de les Cent Corbes, el Forat del Gel,...
També en aquesta vessant es troba el riu Barcedana, un riu intermitent, sec quan l'estiu crema amb el sol més intens. Però si teniu la sort de visitar-lo quan l'aigua rodola per la seva superfície podreu gaudir d'un racó màgic, un salt d'aigua sorprenent que recorda alguns paisatges africans, potser escapat d'alguna pel·lícula de Tarzan. És la cascada del Barcedana, on alguna gent hi va per fer-hi banys de fang i hidromassatges naturals.

dijous, 14 de juliol de 2011

Rúbies 4, la cabana



[*]....  En esperanto: Rúbies 4, la kabano

 ||||  En general la vida a Rúbies era solitària però cal dir que no passava igual els caps de setmana, llavors desfilaven per la muntanya excursionistes, escoltes, ciclistes, senderistes, etc. En mig de tot això vaig acabar fent un amic "indígena" amb qui petar la xerrada de tant en tant. es tractava d'en Joan, el pastor de vaques del poble més proper, Santa Maria de Meià. En Joan venia sovint a dalt la muntanya per controlar el seu ramat, un grapat de vaques que pasturaven amunt i avall per aquells paratges. Curiosament en Joan s'avenia molt bé amb aquella imatge que molts tenim dels pastors: un home apartat del món, singular, amb mirada profunda, roba vella i descosida, parlar directe, amable, tafaner, amb una cultura aparentment rudimentària i una filosofia de vida molt particular.
Amb ell compartia els meus pensaments i algunes de les meves nits al costat de la llar de foc. No parlava gaire però per la seva mirada deseguida vaig entendre que era benvingut en el seu món. Una de les cases, en estat ruinós com la majoria, pertanyia a la seva família. Estic segur que si hagués estat habitable, en Joan me l'hagués ofert per estar més ben resguardat. De fet, no van passar gaires dies que ja em va suggerir que improvisés una teulada sobre la casa al costat de la qual havia acampat. Però la veritat és que aquelles parets maltractades pel temps no m'inspiraven prou confiança i vaig declinar la invitació. En aquell moment la tenda m'oferia un lloc més segur per a dormir.
Fos per aquesta anècdota o per altres posteriors, el cas és que un bon dia em vaig animar a fer pràctiques de construcció. Rúbies era ple de pedres i roques de mil formes i tamanys, així que material no m'en faltaria. Vaig pensar en començar per construir un refugi senzill, una mena de "cabana celta". Vaig dibuixar un cercle al terra d'herba, als afores del poble, sobre una petita plana, una mena d'era. Vaig deixar obert un espai d'entrada en aquell punt menys colpejat pels vents. Apart d'això, no vaig fer gaire planificació, anava improvisant, aixecant el mur circular, sense cap material que actués de ciment, mirant simplement d'encaixar les pedres de forma rudimentària. No vaig trigar a adonar-me de com és de dificil construir en aquestes condicions! El primer nivell havia resultat relativament fàcil de fer però ja el segòn es va convertir en un fatigós trencaclosques, s'havia de trobar la mida, pes i forma de cada pedra per que encaixés en cada moment. Era com un joc de "tetris", a vegades em podia passar gairebé mitja hora per trobar i col·locar una pedra. Calia fer un munt de proves i un munt de caminades cercant el material idoni.
La propera vegada potser seria interessant començar tenint a mà una reserva seleccionada de pedres abans de començar a pujar parets. I de ben segur que miraré de que no em falti ciment o algún material de cohesió alternatiu! (continuarà)

diumenge, 3 de juliol de 2011

Rúbies, l'acampada

|*      En esperanto: Rúbies 3, la tendumado

 ||||  En un primer moment vaig instal·lar la tenda al costat d'un rierol, a mig camí entre la font i les petites basses que es formen més avall, però aquesta prova va resultar molt poc convenient per dues raons: la proximitat de l'aigua significava territori abonat per a la proliferació de tota mena d'insectes voladors, alguns d'ells amb agullons més que molestos; en segon terme,la distancia amb el poble i l'aprovisionament d'aigua era massa llarga.
Així doncs, em vaig ocupar en trobar un segon lloc, més a prop del poble i a tot just tres minuts de la font. Es tractava d'un lloc un xic amagat i discret, no visible a simple vista pels visitants de Rúbies un cop muntada la tenda. Això ja m'estava bé per evitar algunes visites no desitjades (caçadors, gent que venia a Rúbies a posar música i veure alcohol, gent amb pinta de skinhead, etc.).
En Joaquim, degut a la feina, només podia venir els caps de setmana, la resta de dies jo anava fent diverses tasques. Ja en el nou lloc, el rebost que haviem improvisat a prop del rierol no ens era útil. En lloc d'això, vaig aconseguir una mena de maleta metàlica que m'anava prou bé per protegir els aliments. La tenda es trobava quasi al peu de les ruines de casa o borda amb algunes parets encara prou altes, cosa que em venia bé per protegir-me de les ràfegues de vent. L'interior d'aquesta "borda" el vaig fer servir per fer-hi una llar de foc, un lloc ideal per escalfar-se i sense perill de provocar cap incendi. En un dels costats vaig construir una petita cuina de campanya amb els estris necessaris per fer petits àpats calents.
Sovint aprofitava les visites d'amics i coneguts per aprovisionar-me de menjar però també baixava al poble o a alguna ciutat propera per comprar. Cal dir que la botiga més propera a Rúbies es troba a dues hores caminant. En qualsevol cas, disposava de molt de temps, l'únic límit era la llum solar ja que volia minimitzar l'ús de lots. (continuarà)

divendres, 17 de juny de 2011

Rúbies, la malkovro

Lleida / ilerdo
Lleida / ilerdo

 ||||  Podeu llegir l'entrada en català a: Rúbies 2, la descoberta

[*    Post kelkaj ekskursoj kaj vizitoj en la regiono de Montsec, iun tagon amiko mia veturigis min ĝis la tiam ankoraŭ nekonata Rúbies. La enamiĝo estis tuja. Rúbies havas privilegian situon mez-alta, ĝi estas ŝirmata de la ventoj unuflanke, dank' al apuda montmuro kaj samtempe, en alia flanko ĝi balkonas al proksimaj valoj kaj montaroj. Ĝi posedas naturan fonton kiu siatempe provizis la vilaĝon. Mi devas klarigi ke Rúbies senhomiĝis ĉirkaŭ 1960, pro migrado al aliaj vilaĝoj kaj urboj kie vivo ne tiom hardis. Kiam mi alvenis tie, ankoraŭ eblis vidi la konturojn de la forlasitaj kultivejoj kaj la konstruaĵoj iam uzataj kiel besto-gardejoj. Ne tro for de la fonto, la akvo cirkulis tra diversaj deklivoj formante, tie kaj tie, naturajn bankuvojn. En somera tempo ni tre ŝatis praktiki tie nudismon, submergante nin en tiujn malgrandajn "jakuzzi"-ojn.


La domoj estis en diversgrada ruino-stato, la unuajn noktojn ni elektis dormi en la malgranda preĝejo, kiel faris kutime ĉiuj hazardaj ekskursantoj. Sed, kiam mi decidis serioze komenci tie mian loĝprovon, mi serĉis oportunan lokon por starigi tendon (tiam estis printempo). Akompanis min tiutempe Joaquín, mia plej bona amiko. Li havis kaj stiris propran aŭton kaj multege helpis min en tiu unua periodo, kiam mi bezonis alporti la necesaĵojn: tendo, matraco, manĝoj, akvujoj, iloj, ktp. Li estis foje, eĉ pli entuziasma ol mi pri la aventuro kaj konstante havis ideojn kaj proponojn. Ekzemple, en argileca montetflanko li ekfosis improvizitan manĝo-ŝrankon por teni la nutraĵojn en freŝaj kondiĉoj kaj ekster la atingo de avidaj bestoj, ĉefe vulpoj kaj ronĝuloj.

dimecres, 15 de juny de 2011

Rúbies, la nekonata sovaĝejo

Rúbies 
Rúbies

 ||||  Podeu llegir l'entrada en català a: Rúbies, la terra desconeguda

[*      Antaŭ nelonge mi publikigis foton pri Rúbies, vilaĝo en perdita loko de la antaŭ-Pireneoj. Mi notis ke mi pasigis tie ses monatojn de mia vivo. Nun mi provas pluparoli pri ĝi kaj rakonti kialojn kaj kielojn, laŭ propono de amikino. Fine de la naŭdekaj jaroj -fu! antaŭa jarcento!- mi iomete engaĝiĝis en grupoj kiuj celis la kreadon de ekovilaĝoj (ecoaldees, katalune). En Barcelono ni okazigis plurajn laborgrupojn kiuj estigis viglajn diskutojn, jen kun bonaj jen kun malbonaj rezultoj, ĉar finfine temis pri idealismo kaj tio kunportas troan disŝprucigon de ideoj, ne ĉiam akordigeblaj inter si. Bedaŭrinde tre malmultaj homoj transiris de teoriaj proponoj al praktika agado.
Iun paskon tamen, ni sukcesis organizi kelktagan ekskurson al Pireneoj kaj ĉirkaŭaĵoj, ni vizitis plurajn vilaĝojn surbaze de itinero kiu inkluzivis jam ekzistantajn ekosetlejojn. La aventuro estis ege interesa ĉar ni lernis el la sperto kaj ideoj de diversaj pioniroj kaj ankaŭ el la rakontado de lokaj vilaĝanoj.
Ĉe la reveno la grupo dissplitiĝis sed mi scias ke, almenaŭ du paroj ĉiu siaflanke, finiĝis en montaro.
Poste neniu kuraĝis daŭrigi la surlokan esploradon. Tiam mi decidis ke mi travojaĝos montojn eĉ se sola. Kaj mi elektis la montaron Montsec, kiu dividiĝas laŭ tri nomoj: Montsec de l'Estall, Montsec d'Ares kaj Montsec de Rúbies. La nomo de tiu lasta devenas el la vilaĝo en kiu mi iom da tempo loĝis.
Mapo de Rúbies
Mapo de Rúbies
Do, Rúbies estis malgranda sed grava el geohistoria vidpunkto. Iom da esperanta informado pri Montsec vi povas ricevi ĉe La Pterodaktilo: http://www.pterodactil.cat/index.html
Kaj ankaŭ vizitindas Llimiana:
http://www.llimiana.com/index2.php

dilluns, 30 de maig de 2011

He vist coses que no creurieu

Sota d'arbres pirinencs, vora un riu d'aigües bellugadisses i xerraires, s'estén un mantell d'herba i flors, acollidor rebosc envoltat d'alzines.

Tot verdor, tendre i lliure, indret de pau on éssers humans viuen sols i junts, pregant a deus imaginaris amb paraules d'etèria essència.

Vespre d'estiu primerenc ple de follets endormiscats, humits per la rosada del matí. Quan el sol ja es pon, em sembla veure'ls, petits i trencadissos, com criatures en néixer, esvalotats com el vent, protagonistes de l'enrenou.

A cops em sembla sentir-los al meu darrera, jugant amb les ombres de les flors, espantadissos, temorosos de les fades rondinaires que sempre els hi estoven el cul abans de dur-los al bressol de la nit.

Quan els éssers màgics semblen no ser-hi, se sent brollar un rierol, aquí i allà, veus de dona, d'home, d'infant, i potser de gegant, xivarri interminable, paraules amuntegades una sobre l'altra, com una follia de pensaments.

I jo, perdut en un mar de fulles, naufragant en boires fosques, em deixo guiar pel cant del mag, sense mots, tot és cant.

dijous, 10 de febrer de 2011

Currículum vitae / Vivprotokolo

EXPERIÈNCIA PROFESSIONAL RELACIONADA AMB L’ESPERANTO

2004 Animador sociocultural. ASSOCIACIÓ CATALANA D’ESPERANTO.

Gestió d’invitacions per a conferenciants, programar i planificar activitats, etc.
2003-2004 Tutor a distància. ASSOCIACIÓ UNIVERSAL D’ESPERANTO. Tutorització a 40 alumnes a través de les noves tecnologies.
1983-2002 Professor d’esperanto. LLIBRERIA CLÀSSIC i BARCELONA ESPERANTO-CENTRO a Barcelona, CENTRE D’ESTUDIS COMARCALS a Igualada, CLUB D’AMICS DE LA UNESCO a Barcelona, COOPERATIVA DE TEIXIDORS A MÀ DE GRÀCIA, CENTRE EXCURSIONISTA PUIG CASTELLAR a Sta Coloma de Gramenet, ESCOLA D’ADULTS a Barcelona.
Cursos d’ensenyament de la llengua a nivell inicial amb durada d’un any acadèmic en els diferents centres.
1987 Conferenciant i divulgador. ESCOLA D’ADULTS de Trinitat Vella, el Clot i a l’Ateneu La Farinera. Barcelona.
Iniciació a l’Esperanto com a formació complementària.
Periòdicament Corredactor i traductor d’articles. KATALUNA ESPERANTISTO i KATALUNO (Butlletins de l’Associació i de la Joventut Catalana d’Esperanto).

2010 Informador Turístic del Patronat de Turisme de Subirats i guia del Museu d'Esperanto de Subirats.

FORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

1991 Curs progressiu d’ ESPERANTO. CLUB D’AMICS DE LA UNESCO DE BCN.
1991 Curs pràctic d’ESPERANTO. BARCELONA ESPERANTO-CENTRO.

IDIOMES

Català: Nivell C. Junta Permanent. (llengua materna)
Castellà: Entès, parlat i escrit correctament.
Italià: Entès i parlat correctament.
Anglès: Entès i parla.
Esperanto: Entès, parlat i escrit correctament.
Gallec: Entès i parlat
Francès: en procés d'aprenentatge, nivell inicial

ALTRES DADES

Membre actiu exercint diferents càrrecs a l’Associació Catalana d’Esperanto des del 1981. Vicepresident de La juventut Catalana d’Esperanto.
1988 Premi Galanto d’Esperanto. 28è. Edició dels JOCS FLORALS ESPERANTISTES. Ajuntament de Barcelona.
1998 Seminari per a professors de “mètode directe” d’esperanto. BARCELONA.
2001 Editor del diccionari Vocabulari Familiar Català-Esperanto”. Manual distribuit per l’Associació Catalana i per l'Associació Universal d’Esperanto.
2002 Creació d’un centre d’informació i activitats: BARCELONA ESPERANTO-KONTAKTEJO (BEK). Redacció d’un butlletí electrònic mensual, cursos d’esperanto, assessorament i traduccions, etc.
Aparició esporàdica a diferents mitjans de comunicació:
2004 Article de l’ ABC Esperanto esti facila”
2004 Article de El Pais “jovenes esperantistas”
2004 Aparició en diferents cadenes locals de TV. Link des del you tube


Participació en congressos, conferències, fòrums, seminaris, festivals internacionals, trobades, etc. Relacionades amb l’Esperanto a València, França, Bulgària, Itàlia i a Catalunya.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Hi havia una vegada un escriptor...

No em feu dir l'any perque no m'enrecordo pas, però el cas és que una vegada vaig guanyar un concurs literari en una llengua estranya en una branca petita d'uns Jocs Florals ja desapareguts. Recordo, això sí, el moment en que la Maria Aurèlia Capmany em va donar la mà i un diploma al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Des de llavors he seguit escrivint i no descarto tornar algún dia a l'ajuntament, quan hagi ajuntat totes les meves històries i m'hagin de donar el premi Nadal o Cap d'Any. Ep! em diuen pel pinganillo que el Nadal l'atorguen a l'Hotel Ritz! Encara m'hauré de comprar un tratju...

                                                           

divendres, 4 de febrer de 2011

Esperanto en Marxa - Ruta de les ermites


Us presentem una iniciativa que pretén unir lleure i cultura des d'una nova perspectiva.
Els cursos tradicionals d'idiomes s'enmarquen dins d'una dinàmica lectiva, és a dir, en un espai sovint fixe i en uns paràmetres d'estudi on els alumnes tenen poc marge d'intervenció i modificació.
Amb Esperanto en Marxa volem experimentar una renovació de la didàctica. A l'era d'internet, els cursos presencials perden protagonisme a favor de fòrmules més autodidactes.
L'esperanto, com a llengua planificada, esdevè una llengua ideal per a aquest nou concepte d'aprenentatge. La nostra proposta és ensenyar i aprendre la llengua utilitzant la natura com a aula. El nostre objectiu pràctic és que, al final de cada activitat (excursió), els participants posseeixin els coneixements suficients d'esperanto per poder continuar l'aprenentatge mitjançant Internet i altres recursos puntuals.
Per donar un millor suport als estudiants, Esperanto en Marxa ofereix un servei de tutoria virtual durant tot el procés d'aprenentatge de la llengua.

A continuació us convidem a la primera sortida que organitzem:
                                                                         
Montserrat, ruta de les ermites de Sant Benet, Sant Salvador i Trinitat
Diumenge 20 de febrer
Lloc de sortida: estació dels Ferrocarrils Catalans de la plaça Espanya
Hora: 08:20 h.

Què cal portar: calçat adequat i tot allò que portarieu en una excursió d'un dia a la muntanya. La ruta no té excessiva dificultat. Proposem que cadascú porti els seus àpats, no obstant, a l'ermita-refugi de Sant Benet hi ha una cafeteria on es poden demanar entrepans o un menú senzill a l'hora de dinar.

Cost: en principi només el transport en tren + funicular o aeri. Cadascú decidirà si vol fer més despeses un cop a Montserrat. Es repartirà material didàctic i informatiu sobre l'esperanto valorat en uns 2-3 € per persona, si algú vol contribuir a cobrir aquestes despeses, serà benvingut.

Enllaços relacionats:
Més que una llengua
Aprendre esperanto
Montserrat


Els que estigueu interessats, si us plau, aviseu de la vostra participació escribint a:

dimecres, 2 de febrer de 2011

Matar perque altres maten?

Des de fa un temps procuro seguir una alimentació vegetariana, més concretament ovo-lacto-vegetariana, per diferents raons. Una d'elles, de les més destacades, és la de que quan menys carn menjo més vides salvo. Sí, no és cap cabòria estranya, simplement una llei de mercat, un producte que no es demana és un producte que no es produeix. Quan deixem de consumir un tros de carn estem enviant un missatge al mercat: ei! menys carn! aquell xai no el mateu!
A major nombre de vegetarians, major nombre de xais (porcs, tonyines, vedells, etc.) reben un indult i poden viure més. Viure més és el que tots, animals humans i no humans volem.
Hi ha qui diu: sí, ja, però a la natura els animals es maten els uns als altres! és lo normal! Com si els animals puguessin escollir o discernir el que fan. A banda de que òbviament hi ha molts animals que no maten, el ser humà suposa que es diferencia per la intel·ligència més desenvolupada i un sentit de la compasió i la solidaritat que ens ha dut a fites com l'abolició de l'esclavitud o la proclamació dels drets humans.
Si podem viure sense matar...perquè matem? no es tracta de supervivència. La vida la tenim assegurada així que matem per gastronomia. Em inventat la manera de maquillar cadàvers perque no semblin cadàvers, em allunyat els llocs de matança perque no ens afecti a les digestions, em buscat cobertura mèdica (és curiós que tan metges com cuiners fan "receptes") i sempre podem recòrrer a allò de " és que la B12 només hi és a la carn!(fals)". La B12, un dogma de fe elevat a la mínima expressió.
Es veu que la nostra vida depèn de la B12, una vitamina amb nom d'autopista que és el "comodín del público" per als defensors del règim omnívor.
Com bé deia una amiga, canviem una vida per un gust. Si permetem la tortura i la mort innecessària dels animals, amb quina legitimitat  ens erigirem en defensors de la justícia i d'un món millor?