Ca La Fou, l'alternativa existeix

Ca La Fou és un projecte autònom en l'àmbit dels projectes productius i de les tecnologies apropiades per sortir del capitalisme. Des de la República Independent de Rúbies saludem aquest projecte endegat el 2010 i encoratgem els seus iniciadors a continuar avançant en el seu desenvolupament.
Per més informació us podeu posar en contacte amb la Cooperativa Integral Catalana (CIC)

S'apropa el fred, mengem nous

A Sant Llorenç de Montgai ja refresca, i bastant!, als matins. Si abans marxavem de la tenda amb samarreta de màniga curta, ara no n'hi ha prou i cal una camisa o un jersei si no et vols pelar de fred.

A les nits continuem la nostra recerca de branques i troncs per anar assegurant i reforçant la cabana.

Davant de la tenda hi deixo, ja fixes, dos llums alimentats per energia solar. Així em resulta més fàcil la localització de la tenda cada nit, després de deixar el tren i fer-hi camí.
Mentrestant anem veien i fent amistats. A hores d'ara ja coneixo alguns veins del poble: la Marta, el Xavier, la Mònica, una altra Marta, la Mariàngels...més la gent que saludo ocasionalment.
Tinc pendent resoldre el tema de posar un llum fixe a la bicicleta, cosa important perque ara ja és fosc tant quan arribo com quan marxo de "casa".
Un descobriment molt interessant va ser el d'una parcela mig tancada i abandonada on hi ha una noguera i unes parres molt oportunes per recol·lectar-hi nous i raïm. Estem a les acaballes de la temporada de nous d'aquest lloc però encara s'en troben fàcilment de bones.

A continuar amb la cabana

Dijous vinent és Sant Miquel, festa a Lleida i, per tant, no hauré d'anar-hi a treballar. Aprofitarem per continuar la construcció de la cabana al voltant de la tenda. Ens falta aixecar la paret principal, la que és més susceptible de rebre cops de vent. L'esquelet ja està prou reforçat, ara cal posar-hi branques i matolls.

També aprofitarem, si el temps acompanya, per donar-nos un dels últims banys a l'embassament de Montgai i per recollir raïm d'algunes parres asilvestrades que hi ha per la zona, i potser també m'arribaré a la Font del Gat a carregar aigua i a agafar algunes mores. Em cal omplir els bidons que després uso per a dutxar-me i adecentar una mica l'interior de la tenda, bé, hauria de dir de les tendes ja que la petita la vaig muntar dins la gran i ara el dormitori és més petit però més protegit de cara al fred.

Aquest dijous és un bon moment per a rebre visites, si algú de vosaltres té curiositat per veure com evoluciona la meva okupació forestal, esteu convidats. Podeu escriure'm un missatge amb un telèfon de contacte (o demanar-me el meu) i ja quedarem.

A les portes del Montsec

 ||||  Continuant la meva ruta vivencial en direcció al Montsec, avui publico una foto feta als boscos de les primeres muntanyes. Allà estic enmig d'una experiència d'autoconstrucció d'una cabana, aprofitant el material que dona la mateixa muntanya: pedres, molsa, branques, troncs, etc.
Apart del que surt a la foto, ja està practicament acabada la dutxa (d'estiu) i l'espai per a menjar i fer reunions asseguts si venent amics i familiars. També he localitzat un lloc ideal que funciona com a vàter sec i he millorat un sender que porta a un mirador excepcional des d'on contemplar tot el paisatge, muntanyes, pantà, poble i barrancs. Espero publicar aviat les fotos.

[*].....  Pluiranta mian vivvojon direkte al Montsec, hodiaŭ mi publikigas fotojn el la proksimaj montarbaroj. Tie mi estas meze de spertado pri memkonstruo de kabano, uzante la montajn donacojn: ŝtonoj, likenkreskaĵoj, arbobranĉoj, trunkoj, ktp.
Krom tio aperanta en la foto, mi preskaŭ finis duŝejon kaj komunan sidspacon por bonvenigi amikojn kaj familianojn. Ankaŭ mi trovis konvenan lokon uzeblan kiel sekan necesejon kaj laste mi plibonigis itineron al panorama rigardejo, el kie oni vidas mirindan pejzaĝon: montojn, diglagon, vilaĝon kaj valgorĝojn. Espereble baldaŭ mi publikigos fotojn.

La cascada

Rúbies, la vila, es troba a la cara sud del Montsec. té un paisatge asolellat, sec, farcit d'esbarzers i d'alzines, on l'aigua escasseja i s'amaga sota arbustos i matolls. Molt diferent de la cara nord, on el paisatge és d'un verd molt més intens i l'aire és més humit. Allà es troben indrets interessants com l'ermita de Sant Salvador del Bosc, el Camí de les Cent Corbes, el Forat del Gel,...
També en aquesta vessant es troba el riu Barcedana, un riu intermitent, sec quan l'estiu crema amb el sol més intens. Però si teniu la sort de visitar-lo quan l'aigua rodola per la seva superfície podreu gaudir d'un racó màgic, un salt d'aigua sorprenent que recorda alguns paisatges africans, potser escapat d'alguna pel·lícula de Tarzan. És la cascada del Barcedana, on alguna gent hi va per fer-hi banys de fang i hidromassatges naturals.

Rúbies 4, la cabana

[*]....  En esperanto: Rúbies 4, la kabano

 ||||  En general la vida a Rúbies era solitària però cal dir que no passava igual els caps de setmana, llavors desfilaven per la muntanya excursionistes, escoltes, ciclistes, senderistes, etc. En mig de tot això vaig acabar fent un amic "indígena" amb qui petar la xerrada de tant en tant. es tractava d'en Joan, el pastor de vaques del poble més proper, Santa Maria de Meià. En Joan venia sovint a dalt la muntanya per controlar el seu ramat, un grapat de vaques que pasturaven amunt i avall per aquells paratges. Curiosament en Joan s'avenia molt bé amb aquella imatge que molts tenim dels pastors: un home apartat del món, singular, amb mirada profunda, roba vella i descosida, parlar directe, amable, tafaner, amb una cultura aparentment rudimentària i una filosofia de vida molt particular.
Amb ell compartia els meus pensaments i algunes de les meves nits al costat de la llar de foc. No parlava gaire però per la seva mirada deseguida vaig entendre que era benvingut en el seu món. Una de les cases, en estat ruinós com la majoria, pertanyia a la seva família. Estic segur que si hagués estat habitable, en Joan me l'hagués ofert per estar més ben resguardat. De fet, no van passar gaires dies que ja em va suggerir que improvisés una teulada sobre la casa al costat de la qual havia acampat. Però la veritat és que aquelles parets maltractades pel temps no m'inspiraven prou confiança i vaig declinar la invitació. En aquell moment la tenda m'oferia un lloc més segur per a dormir.
Fos per aquesta anècdota o per altres posteriors, el cas és que un bon dia em vaig animar a fer pràctiques de construcció. Rúbies era ple de pedres i roques de mil formes i tamanys, així que material no m'en faltaria. Vaig pensar en començar per construir un refugi senzill, una mena de "cabana celta". Vaig dibuixar un cercle al terra d'herba, als afores del poble, sobre una petita plana, una mena d'era. Vaig deixar obert un espai d'entrada en aquell punt menys colpejat pels vents. Apart d'això, no vaig fer gaire planificació, anava improvisant, aixecant el mur circular, sense cap material que actués de ciment, mirant simplement d'encaixar les pedres de forma rudimentària. No vaig trigar a adonar-me de com és de dificil construir en aquestes condicions! El primer nivell havia resultat relativament fàcil de fer però ja el segòn es va convertir en un fatigós trencaclosques, s'havia de trobar la mida, pes i forma de cada pedra per que encaixés en cada moment. Era com un joc de "tetris", a vegades em podia passar gairebé mitja hora per trobar i col·locar una pedra. Calia fer un munt de proves i un munt de caminades cercant el material idoni.
La propera vegada potser seria interessant començar tenint a mà una reserva seleccionada de pedres abans de començar a pujar parets. I de ben segur que miraré de que no em falti ciment o algún material de cohesió alternatiu! (continuarà)