dijous, 14 de maig del 2015

Maig, calor i sequera


Gronxador
14 de maig. Ja ha passat un mes des que em vaig instal·lar a les rodalies de Llimiana gràcies a la bona acollida dels meus amics. Han passat algunes coses, tot i que els ritmes aquí són pausats. Varem tenir la visita d'un noi francès, segona part d'un intercanvi d'estudiants d'ESO. Amb aquesta excusa vaig acabar de muntar i equipar la tenda en la que faig vida nocturna i una petita part de la diurna. He començat a netejar el gronxador i he habilitat un espai per a les migdiades a la caseta de fusta del costat, una caseta que està a mig fer, sense terra i amb entrades d'aigua quan plou, cosa que no passa des fa molt temps, tanmateix.
Malgrat el que es pugui creure, aquí les nits són força sorolloses i qui s'endú el protagonisme en aquest apartat són les merles, ocellots negres amb bec groc que es passen el dia i la nit remenant entre la fullaraca, no sé si per que els fa gràcia o buscant cucs i insectes. No falten els cucuts i el cor de grills. Per la part vegetal no falten els crec-crec dels arbres morts que a vegades mou el vent, ni el bombardeig de fulles, branquetes i llavors sobre la tenda.
Darrera la tenda
Pel que fa a la part paisatgística no ens podem queixar, hi ha força flors, entre ells les de les futures maduixes silvestres. Al davant, la vinya està en plena expansió de verd.
A mig camí entre la tenda i els horts vaig improvisar un plat de dutxa, allà on hi pot arribar la mànega de regar. Resumint, tenda per a dormir, palé per a les dutxes, habitació per a la becaina, menjador exterior (taula i cadira davant la caseta), magatzem a la part més fosca de la caseta, raïm al davant i maduixes al darrera (més l'hort: enciams, bledes, faves, patates, llí, tomàquets, remolatxes, cols, colirabes, rabes, pastanagues,...).
Com anècdota interessant, un veí que té el seu hort a costat del nostre i que ve els caps de setmana, em va demanar que li regués aquests dies perque ell no pot venir i que em pagaria alguna cosa.
La part més delicada de la història és aquesta, aquí s'està prou bé, però és insostenible a mig i llarg termini ja que no puc plantejar-me viure sense cap ingrés. La ciutat més propera és a 25 minuts en cotxe, cosa que jo no tinc, o sigui que en el cas hipotètic de que sortís una feina allà, sería realment complicat fer-la.
L'altra part difícil de resoldre és que allò que més necessito, desenvolupar habilitats socials esdevé una utopia aquí, aïllat en una finca rural amb una família de costums austers, una mica en la línia Amish.
L'altre dia em vaig haver de saltar la visita amb l'assistent social del Centre de Salut Mental perque la meva economia no em permet fer un viatge a Igualada d'anada i tornada (quasi 40 €). M'he de limitar d'anar a la meva ciutat a final de mes, quan poso parada en els mercats de Vilanova i Igualada i ingresso alguna cosa.
Per sort el meu ordinador agafa el senyal d'internet de la masia i puc mantenir un cert contacte amb el món exterior, apart de pujar-me al cotxe dels meus amics de tant en tant per anar a la biblio de Tremp i veure altres ànimes humanes.
La vida és complicada, assumible però complicada.
Biblio de Tremp