dimarts, 14 d’abril del 2015

Tornant al Montsec

Karulo Rúbies Montsec i la Casa de les Vinyes
Ja sòc un altre cop a la falda del Montsec, no massa lluny de Rúbies, en el mapa, es clar. Ara estic fent el procés d'aclimatació després de passar l'hivern a cavall entre Sabadell i Igualada. Sóc a casa d'uns amics, els amics de Llimiana, una gent ferma que es dedica a la producció de fruita i verdura ecològica (teniu l'enllaç a dalt: Casa Navarro).
Desconnectant de la neurosi urbana i aprenent algunes coses lligades a la terra no asfàltica. Vaig venir amb un problema d'esquena, una possible hèrnia que sembla ser que no va ser tal però que em serveix d'avís i alerta, que ja tenim una edat!
La darrera setmana l'hem dedicat sobre tot a esporgar vinyes, una feina guapa, tallar, tallar, tallar, potser rima amb desconnectar. Poc a poc torno a sentir el gust per la soledat en entorn natural. Ara he de trobar un nou horari, remesurar els tempos. He recomençat la lectura de llibres, el darrer d'ells El curiós incident del gos a mitja nit, narra la visió del món de Christopher Boone, un adolescent amb trets autistes convertit en investigador secret i en fugitiu.
A Llimiana la vida trancorre lenta, es per això que de tant en tant baixo a Tremp, per a no oblidar-me totalment de l'altre món, comprar uns donetes i preguntar coses a la bibliotecària. També vaig conèixer la metgessa de capçalera de Tremp, una jove molt simpàtica (anava a dir trempada però això suposo que ho són tots els de Tremp).
A Llimiana, allà on sóc ara, hi ha molta feina, sempre n'hi ha, però en aquesta època especialment, quan ja ha passat el fred i toca `plantar coses a tort i a dret, llaurar, abonar, regar, treure males herbes...a costat d'on tinc la tenda han crescut les cebes que no van apareixer l'any passat, semblen calçots, llargarudes, dolces i poc picants. Les anirem traient conforme creixin.
La tenda la traslladaré a prop de la casa de fusta, que alhora és a prop d'una font. No obstant, de moment faig vida a casa dels meus amics que tenen una habitació de convidats molt còmoda i acollidora.
Bé, aquesta és la meva petita història per reanimar el blog dedicat a la RIM (Retpública Independent del Montsec). Espero que sigui el primer de molts capítols.