dilluns, 30 de maig de 2011

He vist coses que no creurieu

Sota d'arbres pirinencs, vora un riu d'aigües bellugadisses i xerraires, s'estén un mantell d'herba i flors, acollidor rebosc envoltat d'alzines.

Tot verdor, tendre i lliure, indret de pau on éssers humans viuen sols i junts, pregant a deus imaginaris amb paraules d'etèria essència.

Vespre d'estiu primerenc ple de follets endormiscats, humits per la rosada del matí. Quan el sol ja es pon, em sembla veure'ls, petits i trencadissos, com criatures en néixer, esvalotats com el vent, protagonistes de l'enrenou.

A cops em sembla sentir-los al meu darrera, jugant amb les ombres de les flors, espantadissos, temorosos de les fades rondinaires que sempre els hi estoven el cul abans de dur-los al bressol de la nit.

Quan els éssers màgics semblen no ser-hi, se sent brollar un rierol, aquí i allà, veus de dona, d'home, d'infant, i potser de gegant, xivarri interminable, paraules amuntegades una sobre l'altra, com una follia de pensaments.

I jo, perdut en un mar de fulles, naufragant en boires fosques, em deixo guiar pel cant del mag, sense mots, tot és cant.