La cascada

Rúbies, la vila, es troba a la cara sud del Montsec. té un paisatge asolellat, sec, farcit d'esbarzers i d'alzines, on l'aigua escasseja i s'amaga sota arbustos i matolls. Molt diferent de la cara nord, on el paisatge és d'un verd molt més intens i l'aire és més humit. Allà es troben indrets interessants com l'ermita de Sant Salvador del Bosc, el Camí de les Cent Corbes, el Forat del Gel,...
També en aquesta vessant es troba el riu Barcedana, un riu intermitent, sec quan l'estiu crema amb el sol més intens. Però si teniu la sort de visitar-lo quan l'aigua rodola per la seva superfície podreu gaudir d'un racó màgic, un salt d'aigua sorprenent que recorda alguns paisatges africans, potser escapat d'alguna pel·lícula de Tarzan. És la cascada del Barcedana, on alguna gent hi va per fer-hi banys de fang i hidromassatges naturals.

Rúbies 4, la cabana

[*]....  En esperanto: Rúbies 4, la kabano

 ||||  En general la vida a Rúbies era solitària però cal dir que no passava igual els caps de setmana, llavors desfilaven per la muntanya excursionistes, escoltes, ciclistes, senderistes, etc. En mig de tot això vaig acabar fent un amic "indígena" amb qui petar la xerrada de tant en tant. es tractava d'en Joan, el pastor de vaques del poble més proper, Santa Maria de Meià. En Joan venia sovint a dalt la muntanya per controlar el seu ramat, un grapat de vaques que pasturaven amunt i avall per aquells paratges. Curiosament en Joan s'avenia molt bé amb aquella imatge que molts tenim dels pastors: un home apartat del món, singular, amb mirada profunda, roba vella i descosida, parlar directe, amable, tafaner, amb una cultura aparentment rudimentària i una filosofia de vida molt particular.
Amb ell compartia els meus pensaments i algunes de les meves nits al costat de la llar de foc. No parlava gaire però per la seva mirada deseguida vaig entendre que era benvingut en el seu món. Una de les cases, en estat ruinós com la majoria, pertanyia a la seva família. Estic segur que si hagués estat habitable, en Joan me l'hagués ofert per estar més ben resguardat. De fet, no van passar gaires dies que ja em va suggerir que improvisés una teulada sobre la casa al costat de la qual havia acampat. Però la veritat és que aquelles parets maltractades pel temps no m'inspiraven prou confiança i vaig declinar la invitació. En aquell moment la tenda m'oferia un lloc més segur per a dormir.
Fos per aquesta anècdota o per altres posteriors, el cas és que un bon dia em vaig animar a fer pràctiques de construcció. Rúbies era ple de pedres i roques de mil formes i tamanys, així que material no m'en faltaria. Vaig pensar en començar per construir un refugi senzill, una mena de "cabana celta". Vaig dibuixar un cercle al terra d'herba, als afores del poble, sobre una petita plana, una mena d'era. Vaig deixar obert un espai d'entrada en aquell punt menys colpejat pels vents. Apart d'això, no vaig fer gaire planificació, anava improvisant, aixecant el mur circular, sense cap material que actués de ciment, mirant simplement d'encaixar les pedres de forma rudimentària. No vaig trigar a adonar-me de com és de dificil construir en aquestes condicions! El primer nivell havia resultat relativament fàcil de fer però ja el segòn es va convertir en un fatigós trencaclosques, s'havia de trobar la mida, pes i forma de cada pedra per que encaixés en cada moment. Era com un joc de "tetris", a vegades em podia passar gairebé mitja hora per trobar i col·locar una pedra. Calia fer un munt de proves i un munt de caminades cercant el material idoni.
La propera vegada potser seria interessant començar tenint a mà una reserva seleccionada de pedres abans de començar a pujar parets. I de ben segur que miraré de que no em falti ciment o algún material de cohesió alternatiu! (continuarà)

Rúbies, l'acampada

|*      En esperanto: Rúbies 3, la tendumado

 ||||  En un primer moment vaig instal·lar la tenda al costat d'un rierol, a mig camí entre la font i les petites basses que es formen més avall, però aquesta prova va resultar molt poc convenient per dues raons: la proximitat de l'aigua significava territori abonat per a la proliferació de tota mena d'insectes voladors, alguns d'ells amb agullons més que molestos; en segon terme,la distancia amb el poble i l'aprovisionament d'aigua era massa llarga.

Així doncs, em vaig ocupar en trobar un segon lloc, més a prop del poble i a tot just tres minuts de la font. Es tractava d'un lloc un xic amagat i discret, no visible a simple vista pels visitants de Rúbies un cop muntada la tenda. Això ja m'estava bé per evitar algunes visites no desitjades (caçadors, gent que venia a Rúbies a posar música i veure alcohol, gent amb pinta de skinhead, etc.).

En Joaquim, degut a la feina, només podia venir els caps de setmana, la resta de dies jo anava fent diverses tasques. Ja en el nou lloc, el rebost que haviem improvisat a prop del rierol no ens era útil. En lloc d'això, vaig aconseguir una mena de maleta metàlica que m'anava prou bé per protegir els aliments. La tenda es trobava quasi al peu de les ruines de casa o borda amb algunes parets encara prou altes, cosa que em venia bé per protegir-me de les ràfegues de vent. L'interior d'aquesta "borda" el vaig fer servir per fer-hi una llar de foc, un lloc ideal per escalfar-se i sense perill de provocar cap incendi. En un dels costats vaig construir una petita cuina de campanya amb els estris necessaris per fer petits àpats calents.

Sovint aprofitava les visites d'amics i coneguts per aprovisionar-me de menjar però també baixava al poble o a alguna ciutat propera per comprar. Cal dir que la botiga més propera a Rúbies es troba a dues hores caminant. En qualsevol cas, disposava de molt de temps, l'únic límit era la llum solar ja que volia minimitzar l'ús de lots. (continuarà)

Rúbies avui (fotos)

Noves fotos sobre Rúbies / Novaj fotoj pri Rúbies

Rúbies, la malkovro

Lleida / ilerdo

 ||||  Podeu llegir l'entrada en català a: Rúbies 2, la descoberta

[*    Post kelkaj ekskursoj kaj vizitoj en la regiono de Montsec, iun tagon amiko mia veturigis min ĝis la tiam ankoraŭ nekonata Rúbies. La enamiĝo estis tuja. Rúbies havas privilegian situon mez-alta, ĝi estas ŝirmata de la ventoj unuflanke, dank' al apuda montmuro kaj samtempe, en alia flanko ĝi balkonas al proksimaj valoj kaj montaroj. Ĝi posedas naturan fonton kiu siatempe provizis la vilaĝon. Mi devas klarigi ke Rúbies senhomiĝis ĉirkaŭ 1960, pro migrado al aliaj vilaĝoj kaj urboj kie vivo ne tiom hardis. Kiam mi alvenis tie, ankoraŭ eblis vidi la konturojn de la forlasitaj kultivejoj kaj la konstruaĵoj iam uzataj kiel besto-gardejoj. Ne tro for de la fonto, la akvo cirkulis tra diversaj deklivoj formante, tie kaj tie, naturajn bankuvojn. En somera tempo ni tre ŝatis praktiki tie nudismon, submergante nin en tiujn malgrandajn "jakuzzi"-ojn.

La domoj estis en diversgrada ruino-stato, la unuajn noktojn ni elektis dormi en la malgranda preĝejo, kiel faris kutime ĉiuj hazardaj ekskursantoj. Sed, kiam mi decidis serioze komenci tie mian loĝprovon, mi serĉis oportunan lokon por starigi tendon (tiam estis printempo). Akompanis min tiutempe Joaquín, mia plej bona amiko. Li havis kaj stiris propran aŭton kaj multege helpis min en tiu unua periodo, kiam mi bezonis alporti la necesaĵojn: tendo, matraco, manĝoj, akvujoj, iloj, ktp. Li estis foje, eĉ pli entuziasma ol mi pri la aventuro kaj konstante havis ideojn kaj proponojn. Ekzemple, en argileca montetflanko li ekfosis improvizitan manĝo-ŝrankon por teni la nutraĵojn en freŝaj kondiĉoj kaj ekster la atingo de avidaj bestoj, ĉefe vulpoj kaj ronĝuloj.

Rúbies, la nekonata sovaĝejo

Rúbies

 ||||  Podeu llegir l'entrada en català a: Rúbies, la terra desconeguda

[*      Antaŭ nelonge mi publikigis foton pri Rúbies, vilaĝo en perdita loko de la antaŭ-Pireneoj. Mi notis ke mi pasigis tie ses monatojn de mia vivo. Nun mi provas pluparoli pri ĝi kaj rakonti kialojn kaj kielojn, laŭ propono de amikino. Fine de la naŭdekaj jaroj -fu! antaŭa jarcento!- mi iomete engaĝiĝis en grupoj kiuj celis la kreadon de ekovilaĝoj (ecoaldees, katalune). En Barcelono ni okazigis plurajn laborgrupojn kiuj estigis viglajn diskutojn, jen kun bonaj jen kun malbonaj rezultoj, ĉar finfine temis pri idealismo kaj tio kunportas troan disŝprucigon de ideoj, ne ĉiam akordigeblaj inter si. Bedaŭrinde tre malmultaj homoj transiris de teoriaj proponoj al praktika agado.

Iun paskon tamen, ni sukcesis organizi kelktagan ekskurson al Pireneoj kaj ĉirkaŭaĵoj, ni vizitis plurajn vilaĝojn surbaze de itinero kiu inkluzivis jam ekzistantajn ekosetlejojn. La aventuro estis ege interesa ĉar ni lernis el la sperto kaj ideoj de diversaj pioniroj kaj ankaŭ el la rakontado de lokaj vilaĝanoj.

Ĉe la reveno la grupo dissplitiĝis sed mi scias ke, almenaŭ du paroj ĉiu siaflanke, finiĝis en montaro.

Poste neniu kuraĝis daŭrigi la surlokan esploradon. Tiam mi decidis ke mi travojaĝos montojn eĉ se sola. Kaj mi elektis la montaron Montsec, kiu dividiĝas laŭ tri nomoj: Montsec de l'Estall, Montsec d'Ares kaj Montsec de Rúbies. La nomo de tiu lasta devenas el la vilaĝo en kiu mi iom da tempo loĝis.

Mapo de Rúbies

Do, Rúbies estis malgranda sed grava el geohistoria vidpunkto. Iom da esperanta informado pri Montsec vi povas ricevi ĉe La Pterodaktilo: http://www.pterodactil.cat/index.html

Kaj ankaŭ vizitindas Llimiana:

http://www.llimiana.com/index2.php

He vist coses que no creurieu

Sota d'arbres pirinencs, vora un riu d'aigües bellugadisses i xerraires, s'estén un mantell d'herba i flors, acollidor rebosc envoltat d'alzines.

Tot verdor, tendre i lliure, indret de pau on éssers humans viuen sols i junts, pregant a deus imaginaris amb paraules d'etèria essència.

Vespre d'estiu primerenc ple de follets endormiscats, humits per la rosada del matí. Quan el sol ja es pon, em sembla veure'ls, petits i trencadissos, com criatures en néixer, esvalotats com el vent, protagonistes de l'enrenou.

A cops em sembla sentir-los al meu darrera, jugant amb les ombres de les flors, espantadissos, temorosos de les fades rondinaires que sempre els hi estoven el cul abans de dur-los al bressol de la nit.

Quan els éssers màgics semblen no ser-hi, se sent brollar un rierol, aquí i allà, veus de dona, d'home, d'infant, i potser de gegant, xivarri interminable, paraules amuntegades una sobre l'altra, com una follia de pensaments.

I jo, perdut en un mar de fulles, naufragant en boires fosques, em deixo guiar pel cant del mag, sense mots, tot és cant.