Sota d'arbres pirinencs, vora un riu d'aigües bellugadisses i xerraires, s'estén un mantell d'herba i flors, acollidor rebosc envoltat d'alzines.
Tot verdor, tendre i lliure, indret de pau on éssers humans viuen sols i junts, pregant a deus imaginaris amb paraules d'etèria essència.
Vespre d'estiu primerenc ple de follets endormiscats, humits per la rosada del matí. Quan el sol ja es pon, em sembla veure'ls, petits i trencadissos, com criatures en néixer, esvalotats com el vent, protagonistes de l'enrenou.
A cops em sembla sentir-los al meu darrera, jugant amb les ombres de les flors, espantadissos, temorosos de les fades rondinaires que sempre els hi estoven el cul abans de dur-los al bressol de la nit.
Quan els éssers màgics semblen no ser-hi, se sent brollar un rierol, aquí i allà, veus de dona, d'home, d'infant, i potser de gegant, xivarri interminable, paraules amuntegades una sobre l'altra, com una follia de pensaments.
I jo, perdut en un mar de fulles, naufragant en boires fosques, em deixo guiar pel cant del mag, sense mots, tot és cant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada